El proper 29 de maig el grup de lectura des Mercadal se reunirà amb l'escriptora catalana Lolita Bosch.
La trobada preten apropar l'escriptora als seus lectors i com a pretext ho farem entorn a la seva darrera novel·la La família del meu pare, una obra amb certa relació amb el poble des Mercadal.
Recordeu: dia 29 de maig a les 20.00 hores a la biblioteca des Mercadal.
dijous, 21 de maig del 2009
dimarts, 3 de març del 2009
Trobada amb Albert Sánchez Piñol
Des de la biblioteca d'Alaior ens han comunicat que el proper dissabte 7 de març a les 19.30 hores el Club de Lectura d'Alaior comptarà amb la participació de l'escriptor Albert Sánchez Piñol.
Si esteu interessats en assistir-hi, aquesta serà una trobada oberta per comentar la seva obra.
Sobre l'obra seleccionada...
Quatre anys li va dur a Almudena Grandes escriure la seva quarta novel·la en la qual quatre dones conten en primera persona la seva pròpia història en un temps de confusió ideològica i crisi generacional. Un temps que, sens dubte, ni elles mateixes, ni els lectors atrapats en les xarxes de la novel·la, podran oblidar. Per la seva enèrgica plenitud, per l'absolut control del llenguatge i l'estructura novelesca, Atlas de geografia humana suposa la definitiva consagració d'una escriptora que, un llibre després d'un altre, mai ha deixat de sorprendre'ns.
En el Departament d'Obres de consulta d'un gran grup editorial, quatre dones treballen en la confecció d'un atles de geografia en fascicles. Reunides per atzar en aquest projecte, i molt distintes entre si, totes comparteixen, no obstant això, una edat decisiva, en la qual el pes de la memòria matisa ja la consciència del temps i de la Història. Mentre investiguen, busquen materials i fixen dades, Ana, Rosa, Marisa i Fran es troben en aquest punt d'inflexió de la vida que no poden ajornar més la necessitat d'encarar-se d'una vegada a elles mateixes, buidar dubtes, desitjos i contradiccions ja insostenibles per a situar-se elles mateixes en la seva pròpia geografia, en el seu propi atles. Així, anirem descobrint tot sobre cadascuna d'elles i sobre el món que les envolta, que no és altre que el de tota una generació: la seva solitud, les seves inhibicions, els seus somnis truncats, les seves decepcions, però també les seves passions i els seus amors inconfesables, la seva duresa i la seva tendresa, les seves derrotes i les seves grans conquestes.
Almudena Grandes aconsegueix aquí la difícil i delicada tasca de tramar, mitjançant la «petita història» de quatre dones, un gran fresc ple de ressonàncies que configuren exactament el que suggereix el títol: un atlas de geografia humana.
En el Departament d'Obres de consulta d'un gran grup editorial, quatre dones treballen en la confecció d'un atles de geografia en fascicles. Reunides per atzar en aquest projecte, i molt distintes entre si, totes comparteixen, no obstant això, una edat decisiva, en la qual el pes de la memòria matisa ja la consciència del temps i de la Història. Mentre investiguen, busquen materials i fixen dades, Ana, Rosa, Marisa i Fran es troben en aquest punt d'inflexió de la vida que no poden ajornar més la necessitat d'encarar-se d'una vegada a elles mateixes, buidar dubtes, desitjos i contradiccions ja insostenibles per a situar-se elles mateixes en la seva pròpia geografia, en el seu propi atles. Així, anirem descobrint tot sobre cadascuna d'elles i sobre el món que les envolta, que no és altre que el de tota una generació: la seva solitud, les seves inhibicions, els seus somnis truncats, les seves decepcions, però també les seves passions i els seus amors inconfesables, la seva duresa i la seva tendresa, les seves derrotes i les seves grans conquestes.
Almudena Grandes aconsegueix aquí la difícil i delicada tasca de tramar, mitjançant la «petita història» de quatre dones, un gran fresc ple de ressonàncies que configuren exactament el que suggereix el títol: un atlas de geografia humana.
Nova Trobada
El proper 17 d'abril tindrà lloc una nova trobada del Club de lectura des Mercadal. En aquesta ocasió l'obra seleccionada és Atlas de geografia humana d'Almudena grandes.
Almudena Grandes
Almudena Grandes va néixer a Madrid el 1960. Es va donar a conèixer el 1989 amb Las edades de Lulú, XI Premi La Sonrisa Vertical. Des de llavors l'aplaudiment dels lectors i la crítica no ha deixat d'acompanyar-la. Les seves novel·les Te llamaré Viernes, Malena és un nombre de tango, Atlas de geografia humana, Los aires difíciles i Castillos de cartón, juntament amb els volums de contes Modelos de mujer i Estaciones de paso i el recopilatori d'articles Mercado de Barceló, l'han convertit en una de les narradores més sòlides i de major projecció internacional de la recent literatura espanyola.
dijous, 15 de gener del 2009
El proper llibre
Cometas en el cielo de Khaled Hosseini. (podeu consultar la seva biografia i bibliografia en aquest enllaç: http://es.wikipedia.org/wiki/Khaled_Hosseini)
La ressenya
Cometas en el cielo és un llibre que parla sobre l’Afganistan. Però no només sobre l’Afganistan del que ara tots sentim a parlar per les noticies, sinó de l’Afganistan dels anys 70. No l’Afganistan pobre, trist i derruït que hi ha a l’actualitat, sinó l’Afganistan que va haver fa un temps, i no tant com ens pensem molts de nosaltres.
Amb Cometas en el cielo Khaled Hosseini, aconsegueix endinsar-nos en la història contemporània d’aquest territori de manera senzilla i entenedora, tant per la precisió de les descripcions, com per la tria dels personatges, que representen punts característics de la cultura afgana de manera precisa i correcta.
Però per poder explicar de manera entenedora el que ens mostra aquest llibre sobre el món arabo-musulmà primer de tot hem de tenir en compte el món dins el que s’inscriu aquesta història, les guerres, les creences i la conjuntura mundial en que es trobava la humanitat en el moment en que Hosseini ens situa l’acció:
El 17 de Juliol de 1973 es va posar fi als 48 anys de monarquia de Sha Zahir. El seu cosí, Daoud Kan, aprofitant que el monarca es trobava de viatge, va realitzar un cop d’estat que va establir la república, amb ell com a president. A partir d’aquesta data la història de Kabul comença a moure’s entre guerrilles, batalles i faccions.
Al 1981 milers de refugiats marxen de Kabul, que estava ocupat pels Shorawi, els comunistes. D’entre aquests refugiats trobem a Amir, protagonista de la història, que marxarà amb el seu pare a Estats Units per a iniciar una nova vida lluny de la guerra afgano-soviètica que assolarà el seu país fins al 1989. Així doncs el que podem conèixer de Kabul per part d’Amir és tot l’anterior a la guerra afgano-soviètica: el Kabul de les tradicions, en les que encara es feien guerres d’estels, en que hi havia una diferència de classes, ètnies i religions, els hazara els servents (Hassan, el seu millor amic ho és) i els pastún, que tenen la supremacia racial.
També trobem la irrupció de les idees occidentals: els films com Rio Bravo o Los siete magníficos podien veure’s a Kabul. Hi havia una introducció de la cultura occidental, com també una irrupció de les idees occidentals racistes, com el nazisme, que són caldo de cultiu per als radicals que creuen que els pastún són superiors. Així doncs trobem ja una discriminació històrica entre ètnies, entre els hazaras, xiites, i els pastuns, sunites. Diferencies i lluites que seguien presents en la societat dels anys 70.
En la vida quotidiana dels 70, Hosseini ja ens presenta diferències en la forma de veure la religió i, sobretot, la interpretació del Coran i la Shari’a. Se’ns presenten ja als musulmans que podríem anomenar, “moderats” que són aquells musulmans que poden o no seguir la tradició, les oracions, etc. són creients però no fan cap interpretació radical de la Shari’a, i els musulmans “radicalitzats” els quals creuen en una supremacia ètnica dels pastun i en que cal una reeducació per a tornar a l’ordre establert pel profeta.
Així doncs, Amir marxa d’Afganistan i ens deixa d’explicar en primera persona el que viu el seu país, tot i que les conseqüències de totes les lluites i trifurques les trobarà anys més tard, quan torni a buscar al seu tiet Rahim Kan, i a Hassan. Tot i això, en el llibre ens podem trobar referències sobre el que va passant a Kabul. Fets importants per a entendre la història posterior que ens explicarà el protagonista.
La guerra afgano-soviètica va ser un conflicte armat en que les forces soviètiques van donar suport al govern marxista del Partit Democràtic Popular d’Afganistan en contra els fundamentalistes islàmics, els Muyahidins. Els muyahidins, nom que sentim molt a l’actualitat, eren les persones que feien la Yihad. Lluitaven contra el règim pro-soviètic. I en el context de la Guerra Freda, van trobar suport d’Estats Units, Aràbia Saudita, Pakistan i altres regions musulmanes. Estats Units veia en l’enemic soviètic un gran perill i va ajudar als Muyahidins a guanyar la guerra. En el llibre podem veure com fins i tot el pare d’Amir, Baba, com li diu ell, s’alegra quan el president d’Estats Units del moment, Ronald Reagan, qualifica els Sorawi com “l’imperi del mal”.
Al 1989 els russos (roussi) es van retirar d’Afganistan després de lluites infructuoses amb els Muyahidins, i entre el 1992 i el 1996 l’Aliança del Nord va assumir el comandament de Kabul. Kabul va veure’s dividida aleshores en diferents faccions: Massoud, Rabbani i Muyahidins. Aquestes faccions van fer que la vida a la ciutat fós un continu perill: per a anar d’un barri a l’altre t’arriscaves a que et caigués un míssil o t’apuntessin amb un Kalashnikov, i la gent fins i tot va excavar túnels subterranis per a desplaçar-se d’un barri a l’altre sense patir un accident.
Així va ser com quan, al 1996 els Talibans van expulsar l’Aliança del Nord, els afgans van creure que finalitzava la seva vida en perill. Creien que arribava una època de llibertat i el fi de la violència als carrers. La gent cansada de batalles, míssils i explosions, ballava i s’alegrava de l’arribada dels talibans, que restablirien la pau a la ciutat.Però els Talibans comencen el seu regnat del terror: al prendre Kabul sorgeixen com una alternativa caracteritzada per la predominancia Pastún i el rigorisme religiós extrem. Tots aquells que creien que amb la seva arribada acabarien els abusos dels senyors de la guerra, van veure com els talibans es proposaven imposar la seva versió de la Shari’a, la llei islàmica, per aconseguir l’estat de pau. Imposaven la obligació de dur barba llarga fins al pit, que les dones portessin burka i la prohibició a que poguessin treballar; els càstigs exemplaritzants, com les lapidacions, i els hazara com a poble secularment sotmès als pastun. Així al 1998 succeeix un dels fets que es relaten al llibre: la massacre dels Hazaras de Masar-i-Sharit.
L’any 2001 és quan Afganistan comença a ser conegut a causa de l’atemptat de les Torres Bessones. A partir d’aleshores, a Estats Units es comença a parlar de Kabul, dels Muyahidins, els talibans i d’Afganistan en general. Estats Units bombardeja Afganistan i l’Aliança del Nord puja al poder, fent que els talibans reculin. Tot i així, Afganistan segueix sumida en la misèria, els 20 anys de guerra continuada que han patit els civils i les poblacions es veu reflectida en els carrers i en la nova forma de vida dels habitants, com pot veure Amir al tornar al seu país. I és que 20 anys volen dir que la vida de molts nens ha estat sempre marcada per la violència, que molts joves han crescut tansols amb això, i que hi ha molta població que no coneix el que és la pau. 20 anys volen dir que les tradicions han quedat enterrades en moltes de les persones que han mort, que la forma de vida que es vivia als anys 70 ha donat pas a una altra forma de vida molt diferent a la que milers de persones havien viscut. I això és el que coneixem ara els occidentals. Després d’anys sense saber situar en un mapa Afganistan (com diu el mateix Baba) ara els occidentals ens trobem amb una regió destrossada, pobre, sense cap més història (que nosaltres coneguem) que la guerra i la pobresa.
En el llibre, fins i tot Amir, al tornar al seu país es sent com un estranger: veu davant seu un fanatisme religiós que abans no existia, la destrossa econòmica de la guerra i la gana i desgràcies que els Talibans no han eradicat, malgrat la fe que la gent tenia en això. Veu també la por amb la que viuen els seus compatriotes, abandonats a la seva sort per les potències internacionals. Aquests canvis entre pensaments i les formes de vida dels afgans es troben molt ben representats amb els personatges.
Però el més destacat del llibre és el fet que presenta unes situacions i uns personatges amb els que et pots identificar: els sentiments i la vida dels personatges, les seves actituds a vegades contradictòries, d’altres covardes, l’antiheroi que hi ha en el mateix protagonista que fa que l’arribem a estimar és el que ens permet endinsar-nos dins la història, fet que aprofita l’autor per a donar-nos una classe magistral sobre diversos aspectes a tenir en compte al parlar dels musulmans.
Podem dir doncs, que Cometas en el cielo és un llibre escrit pensant molt en els occidentals i en com creiem nosaltres que és el món del protagonista. És un llibre que ens vol ajudar de manera amena i quasi sense adonar-nos-en, a treure’ns clixés i a tenir més empatía pels immigrants. Per entendre una part de la història que ens afecta a tots i que ha passat no de forma aïllada, sinó dins un context mundial i com a conseqüència de diferents actes, tant nacionals com internacionals. Però també és un llibre que ens parla d’amor i de fidelitat. De les debilitats humanes, i que ens reflexa el cantó més terrenal dels seus personatges. Malgrat parlar de cultures i religions, el llibre té dins seu l’ànima humana, els sentiments de les persones per sobre de tot, i l’amistat, que no coneix fronteres, ni religions, ni cultures.
Cometas en el cielo és un cant a l’amistat i a l’amor, a les misèries de l’home, però també a les seves grandeses, i per això és un llibre que cal llegir, per a veure que dins de totes les cultures, per més diferències que tinguem uns i altres, l’amor i l’amistat són universals.
Amb Cometas en el cielo Khaled Hosseini, aconsegueix endinsar-nos en la història contemporània d’aquest territori de manera senzilla i entenedora, tant per la precisió de les descripcions, com per la tria dels personatges, que representen punts característics de la cultura afgana de manera precisa i correcta.
Però per poder explicar de manera entenedora el que ens mostra aquest llibre sobre el món arabo-musulmà primer de tot hem de tenir en compte el món dins el que s’inscriu aquesta història, les guerres, les creences i la conjuntura mundial en que es trobava la humanitat en el moment en que Hosseini ens situa l’acció:
El 17 de Juliol de 1973 es va posar fi als 48 anys de monarquia de Sha Zahir. El seu cosí, Daoud Kan, aprofitant que el monarca es trobava de viatge, va realitzar un cop d’estat que va establir la república, amb ell com a president. A partir d’aquesta data la història de Kabul comença a moure’s entre guerrilles, batalles i faccions.
Al 1981 milers de refugiats marxen de Kabul, que estava ocupat pels Shorawi, els comunistes. D’entre aquests refugiats trobem a Amir, protagonista de la història, que marxarà amb el seu pare a Estats Units per a iniciar una nova vida lluny de la guerra afgano-soviètica que assolarà el seu país fins al 1989. Així doncs el que podem conèixer de Kabul per part d’Amir és tot l’anterior a la guerra afgano-soviètica: el Kabul de les tradicions, en les que encara es feien guerres d’estels, en que hi havia una diferència de classes, ètnies i religions, els hazara els servents (Hassan, el seu millor amic ho és) i els pastún, que tenen la supremacia racial.
També trobem la irrupció de les idees occidentals: els films com Rio Bravo o Los siete magníficos podien veure’s a Kabul. Hi havia una introducció de la cultura occidental, com també una irrupció de les idees occidentals racistes, com el nazisme, que són caldo de cultiu per als radicals que creuen que els pastún són superiors. Així doncs trobem ja una discriminació històrica entre ètnies, entre els hazaras, xiites, i els pastuns, sunites. Diferencies i lluites que seguien presents en la societat dels anys 70.
En la vida quotidiana dels 70, Hosseini ja ens presenta diferències en la forma de veure la religió i, sobretot, la interpretació del Coran i la Shari’a. Se’ns presenten ja als musulmans que podríem anomenar, “moderats” que són aquells musulmans que poden o no seguir la tradició, les oracions, etc. són creients però no fan cap interpretació radical de la Shari’a, i els musulmans “radicalitzats” els quals creuen en una supremacia ètnica dels pastun i en que cal una reeducació per a tornar a l’ordre establert pel profeta.
Així doncs, Amir marxa d’Afganistan i ens deixa d’explicar en primera persona el que viu el seu país, tot i que les conseqüències de totes les lluites i trifurques les trobarà anys més tard, quan torni a buscar al seu tiet Rahim Kan, i a Hassan. Tot i això, en el llibre ens podem trobar referències sobre el que va passant a Kabul. Fets importants per a entendre la història posterior que ens explicarà el protagonista.
La guerra afgano-soviètica va ser un conflicte armat en que les forces soviètiques van donar suport al govern marxista del Partit Democràtic Popular d’Afganistan en contra els fundamentalistes islàmics, els Muyahidins. Els muyahidins, nom que sentim molt a l’actualitat, eren les persones que feien la Yihad. Lluitaven contra el règim pro-soviètic. I en el context de la Guerra Freda, van trobar suport d’Estats Units, Aràbia Saudita, Pakistan i altres regions musulmanes. Estats Units veia en l’enemic soviètic un gran perill i va ajudar als Muyahidins a guanyar la guerra. En el llibre podem veure com fins i tot el pare d’Amir, Baba, com li diu ell, s’alegra quan el president d’Estats Units del moment, Ronald Reagan, qualifica els Sorawi com “l’imperi del mal”.
Al 1989 els russos (roussi) es van retirar d’Afganistan després de lluites infructuoses amb els Muyahidins, i entre el 1992 i el 1996 l’Aliança del Nord va assumir el comandament de Kabul. Kabul va veure’s dividida aleshores en diferents faccions: Massoud, Rabbani i Muyahidins. Aquestes faccions van fer que la vida a la ciutat fós un continu perill: per a anar d’un barri a l’altre t’arriscaves a que et caigués un míssil o t’apuntessin amb un Kalashnikov, i la gent fins i tot va excavar túnels subterranis per a desplaçar-se d’un barri a l’altre sense patir un accident.
Així va ser com quan, al 1996 els Talibans van expulsar l’Aliança del Nord, els afgans van creure que finalitzava la seva vida en perill. Creien que arribava una època de llibertat i el fi de la violència als carrers. La gent cansada de batalles, míssils i explosions, ballava i s’alegrava de l’arribada dels talibans, que restablirien la pau a la ciutat.Però els Talibans comencen el seu regnat del terror: al prendre Kabul sorgeixen com una alternativa caracteritzada per la predominancia Pastún i el rigorisme religiós extrem. Tots aquells que creien que amb la seva arribada acabarien els abusos dels senyors de la guerra, van veure com els talibans es proposaven imposar la seva versió de la Shari’a, la llei islàmica, per aconseguir l’estat de pau. Imposaven la obligació de dur barba llarga fins al pit, que les dones portessin burka i la prohibició a que poguessin treballar; els càstigs exemplaritzants, com les lapidacions, i els hazara com a poble secularment sotmès als pastun. Així al 1998 succeeix un dels fets que es relaten al llibre: la massacre dels Hazaras de Masar-i-Sharit.
L’any 2001 és quan Afganistan comença a ser conegut a causa de l’atemptat de les Torres Bessones. A partir d’aleshores, a Estats Units es comença a parlar de Kabul, dels Muyahidins, els talibans i d’Afganistan en general. Estats Units bombardeja Afganistan i l’Aliança del Nord puja al poder, fent que els talibans reculin. Tot i així, Afganistan segueix sumida en la misèria, els 20 anys de guerra continuada que han patit els civils i les poblacions es veu reflectida en els carrers i en la nova forma de vida dels habitants, com pot veure Amir al tornar al seu país. I és que 20 anys volen dir que la vida de molts nens ha estat sempre marcada per la violència, que molts joves han crescut tansols amb això, i que hi ha molta població que no coneix el que és la pau. 20 anys volen dir que les tradicions han quedat enterrades en moltes de les persones que han mort, que la forma de vida que es vivia als anys 70 ha donat pas a una altra forma de vida molt diferent a la que milers de persones havien viscut. I això és el que coneixem ara els occidentals. Després d’anys sense saber situar en un mapa Afganistan (com diu el mateix Baba) ara els occidentals ens trobem amb una regió destrossada, pobre, sense cap més història (que nosaltres coneguem) que la guerra i la pobresa.
En el llibre, fins i tot Amir, al tornar al seu país es sent com un estranger: veu davant seu un fanatisme religiós que abans no existia, la destrossa econòmica de la guerra i la gana i desgràcies que els Talibans no han eradicat, malgrat la fe que la gent tenia en això. Veu també la por amb la que viuen els seus compatriotes, abandonats a la seva sort per les potències internacionals. Aquests canvis entre pensaments i les formes de vida dels afgans es troben molt ben representats amb els personatges.
Però el més destacat del llibre és el fet que presenta unes situacions i uns personatges amb els que et pots identificar: els sentiments i la vida dels personatges, les seves actituds a vegades contradictòries, d’altres covardes, l’antiheroi que hi ha en el mateix protagonista que fa que l’arribem a estimar és el que ens permet endinsar-nos dins la història, fet que aprofita l’autor per a donar-nos una classe magistral sobre diversos aspectes a tenir en compte al parlar dels musulmans.
Podem dir doncs, que Cometas en el cielo és un llibre escrit pensant molt en els occidentals i en com creiem nosaltres que és el món del protagonista. És un llibre que ens vol ajudar de manera amena i quasi sense adonar-nos-en, a treure’ns clixés i a tenir més empatía pels immigrants. Per entendre una part de la història que ens afecta a tots i que ha passat no de forma aïllada, sinó dins un context mundial i com a conseqüència de diferents actes, tant nacionals com internacionals. Però també és un llibre que ens parla d’amor i de fidelitat. De les debilitats humanes, i que ens reflexa el cantó més terrenal dels seus personatges. Malgrat parlar de cultures i religions, el llibre té dins seu l’ànima humana, els sentiments de les persones per sobre de tot, i l’amistat, que no coneix fronteres, ni religions, ni cultures.
Cometas en el cielo és un cant a l’amistat i a l’amor, a les misèries de l’home, però també a les seves grandeses, i per això és un llibre que cal llegir, per a veure que dins de totes les cultures, per més diferències que tinguem uns i altres, l’amor i l’amistat són universals.
dimarts, 9 de desembre del 2008
Trobada de grups de lectura
Dia 30 de desembre tindrà lloc al Centre Artesanal de Menorca (recinte Firal des Mercadal) una trobada de grups de lectura de tota l'illa.
En aquesta ocasió la trobada se centrarà entorn a l'obra La Caverna del premi Nobel portuguès José Saramago.
La trobada comptarà amb la presència i participàció de l'escriptor menorquí Joan F. López Casasnovas.
Recordeu: 30/12/2008 a les 20.00 hores.
dijous, 4 de desembre del 2008
Sobre l'autor
Josep Maria Quintana Petrus (Alaior, 1950).
Jurista, registrador de la propietati escriptor, sorpren per la seva capacutat de treball i la intensa activitat desenvolupada en àmbits tan diversos com la recerca històrica, la novel·la o l'assaig. En aquesta ocasió la trobada amb ell té per objecte conèixer el seu perfil d'escriptor. No obstant, aprofitau per fer una ullada al seu extens, polifàcètic i intens currículum al següent link: http://quintanapetrus.com/benvinguda/
Subscriure's a:
Missatges (Atom)